ETAPA 5 - CARO - BESEIT
Dissabte, 26 d’agost de
2017
Em llevo d’hora amb
l’intenció de poder aprofitar les primeres hores i arribar el més aviat
possible. M’espera un dia llarg perquè també he de conduir fins a casa.
A ¼ de 9 surto al
pàrquing per començar el recorregut. El GPS no agafa la ruta que ha de carregar
(única que té incorporada). Hi ha un grup de ciclistes que estan preparant les
bicicletes i els pregunto quina és la direcció què he d’agafar per anar a la
font del Mascar. M’ho indiquen. Dos d’ells em diuen que van en aquella
direcció. Els segueixo però aviat em deixen. El seu ritme és superior al meu.
He d’anar cap a Mas Xocolato i després Miranda de Terranyes. Tot està en la
zona de la Mola de Catí.
El GPS m’assenyala un
camí marcat de color blau que vaig seguint. Pista ampla. Pujades que es poden
fer. En cap moment afronto una llarga pujada d’uns tres quilòmetres que m’ha de
conduir a Mas Xocolato (segons indicacions que havia pres el dia anterior de la
marxa en veu d’Onofre. En el km. 22,7 hauria d’arribar a Miranda de Terranyes
on hauria de veure vaques i boscos.
|
Cap a on he d'anar? |
Res s’hi sembla al que
tinc escrit. Arribo a una cruïlla en forma d’Y. A l’esquerra em marca un senyal
cap a La Fou (2,7 Km), a la dreta Beseit (21 Km) i Fredes (12,7 Km) i el camí
d’on vinc El Mascar (16,9 Km), Cim del Caro (22,4 Km). No hi ha cap
senyalització cap a Arnes, La Franqueta... Reculo i veig un caminet que està
barrat amb una cadena. És la darrera opció que em queda per explorar. L’agafo i
al cap d’una centena de metres veig una casa de color blanc que sembla una
estació elèctrica. El camí s’acaba aquí. A la dreta s’obre un barranc. Vull
anar a Arnes. Em penso que és la darrera possibilitat i el prenc. La rebuda són
uns esglaons estil via ferrada.
|
Inici dels Estels del Sud |
Els baixo amb molt de compte, primer la
bicicleta, darrera vaig jo i graó a graó. Malauradament, no tinc tota la sort
que voldria i se’m trenca el ferro que sosté la bossa de davant del manillar.
Segueixo el barranc ple de pedres i passo sota unes branques d’uns arbres on
està ple de mosquits. Tanco la boca per no empassar-me cap. Després d’uns
dos-cents metres de pedra rere pedra, arribo a una petita senda. Sembla que la
cosa millora. La senda és molt estreta, amb troncs caiguts que he de passar com
puc, vaig caminant molt a poc a poc. Al cap d’una estona em trobo amb un noi
que està observant ocells i li pregunto cap a on va aquest camí. La resposta és
Beseit. En algunes roques hi ha unes marques blaves. Estic en la senda “Estels
del Sud”. Baixo cap al fons d’un barranc amb molt de perill i sento que arriba
un grup d’excursionistes. Els pregunto cap a on va el camí d’on venen: Beseit.
Segueixo el camí cap a la dreta i després de passar per un toll d’aigua,
desemboca en una pista forestal. Aquesta darrera hora i mitja ha estat molt
dura física i anímicament. La pista forestal és ampla.
|
El camí no és fàcil |
El ferro trencat de la
bossa fa que aquesta fregui la roda. Agafo unes branques i amb unes brides intento
continuar en millor estat. Trec part del contingut de la bossa i el fico en les
butxaques del mallot. Em menjo la fruita i l’entrepà. Ara sembla que no frega.
Continuo i al cap d’una estona sento el soroll d’una moto que ve per la pista
però en sentit contrari al meu. Quan està a prop meu aixeco la mà perquè
s’aturi. Li pregunto cap a on va la pista. La resposta és el Mont Caro i que
estic a més de 20 quilòmetres. Calculo l’hora que puc arribar i entre anar a
estones en bicicleta i altres caminant penso que cap a les cinc puc haver
arribat. Torno a la casella de sortida. Faig una llarga pujada a peu, bevent
aigua a estones i quan estic a punt d’arribar sento el soroll del motor d’un
cotxe. Quan està a punt d’arribar a la meva alçada, aixeco la mà perquè
s’aturi. És tracta d’un noi (Frederic) que va a fer de control en la cursa del
quilòmetre vertical que es farà aquesta tarda. Em confirma que vaig direcció al
Caro i que em queden uns 18 quilòmetres. Estic molt cansat en tots els
aspectes. Li ofereixo 50,00 € perquè em porti a l’Hostal Pous de la neu. La
resposta és ràpida i contundent. Em portarà sense cap cost. Així m’ho fa saber
perquè és un noi de muntanya.
El 4 x 4 és petit. Trec
la roda de davant de la bicicleta i em fico amb la bicicleta amb el casc posat
en la part de darrera del cotxe. Sento una sensació d’alleugeriment. Anem
parlant durant el camí, amb alguns cops de cap en el sostre del cotxe. Al cap
d’uns vint minuts arribem al lloc de destinació.
En Frederic m’ajuda a
descarregar la bicicleta, em facilita el
seu número de mòbil i s’acomiada
demanant-me que el truqui quan hagi arribat a Arnes o Beseit.
Em quedo en el pàrquing
de l’hostal, amb la bicicleta desmuntada, veient com està dinant la gent entre
somriures. Truco a en Fede per dir-li on estic, el que ha passat i si em pot
venir a buscar. El contestador del mòbil em respon diversos cops que està fora
de servei. Em poso en contacte amb l’Alberto i Rubén (Fàbrica de la solfa –
Beseit) per informar-los del que m’ha passat, on estic i que arribaré quan
pugui. Em contesten que cap problema, que m’esperaran. Passada una mitja rebo
una trucada d’en Fede. Li explico la situació i em diu que m’esperi que vindrà
amb el seu fillol David des d’Arnes al Caro i després me’n tornaré amb ell. Li
dic que no. No vull més bicicleta avui. La segona proposta és que vagi a
Tortosa i que em recollirà a Tortosa. Quedem a les set de la tarda en l’Hotel
Corona de Tortosa. Són 2/4 de quatre. Tinc 23 quilòmetres fins a Tortosa. És
baixada i asfalt. Podré arribar. Sembla que la cosa comença a anar bé. Munto la
roda de la bicicleta i em disposa a fer el darrer trajecte. El cim del Caro
està envoltat de boira. Aviat comença la baixada. Els revolts són pronunciats.
Vaig amb compte. Pugen alguns cotxes que van a veure la prova del quilòmetre
vertical. Quan porto sis quilòmetres veig que la roda de davant està punxada.
Surto de la carretera en un revolt i em disposo a arreglar-la. Després de
desmuntar la roda i canviar la càmera intento inflar-la i veig que no agafa
aire. Probablement sigui problema de la marxa... o de la càmera. Estic molt
cansat i malgrat portar-ne una altra ni ho intento. Recullo totes les eines i
continuo la baixada caminant. Les cales de les sabates llisquen amb l’asfalt.
S’ha d’anar a poc a poc. Em falten setze quilòmetres. Caminant encara puc
arribar a l’hora que hem quedat. Passen pocs cotxes i quasi tots en sentit
Caro. Quan porto sis quilòmetres caminant veig una furgoneta blanca que ve de
baixada. Aixeco la mà i s’atura. Li demano que em pot baixar a Tortosa. Cap
problema. Carreguem la bicicleta al darrera i sembla que ara tot està arreglat.
Em presento al senyor de la furgoneta que es diu Josep. Anem parlant durant el
camí. Ell també fa bicicleta de muntanya, de fet la porta al darrera també. En
poc més de deu minuts estic en la porta de l’Hotel Corona de Tortosa.
Descarreguem la bicicleta i m’acomiado d’en Josep. En la rotonda hi ha una
benzinera. M’hi acosto i pregunto on hi ha una botiga que arreglin bicicletes.
Just al davant: Cicles Mallen. Em compro una llauna de Pepsi en la màquina de
la benzinera i m’acosta a la porta del taller que obre a les cinc. Falta un
quart d’hora. M’espero que obrin. Quan arriba el senyor del taller li explico i
en un quart d’hora tinc arreglada la roda. Li ha posat una càmera més bona i
amb un líquid anti punxades.
Me’n vaig davant de
l’Hotel Corona on espero que arribi l’hora esperada. Quan estàs esperant i
estàs tan cansat sembla que el temps no passi. A 2/4 de 8 arriba en Fede i en
David amb la bicicleta. Berenem en una botiga de menjar ràpid que hi ha davant
de l’Hotel. Al cap d’una estona arriba la Laura. Anem al carrer on està aparcat
el cotxe d’en David. Carreguem la meva bicicleta, m’acomiado d’en David i ens
dirigim a Arnes. En Fede té un sopar a les 9:00. Arribem a Arnes a ¾ de 9. La
Mercè em porta a Beseit. Quan arribem plovisqueja una mica.
Carrego la bicicleta,
recullo l’equipatge, m’acomiado de l’Alberto i emprenc el camí de tornada. A
l’entrada de Valderoures aturo el cotxe i aprofito per canviar-me de roba.
Definitivament m’he deslligat del darrer vestigi de la bicicleta. Continuo el
camí de tornada. A l’alçada d’Horta de Sant Joan m’aturo en la benzinera. Omplo
el dipòsit de benzina, compro dos donuts, em poso les sandàlies i poso el cotxe
en marxa. A 2/4 d’una arribo a casa. Els Ports han estat superats amb una
darrera jornada que no oblidaré.
Vull agrair des d'aquí el suport, ànims i ajut de totes les persones que m'he trobat en aquesta aventura: Alberto, rubén, Onofre, Paco (campió), el senyor que va departir amb mi en Coratxar, els germans del restaurant L'Espiga de Castell de Cabres, Javier (1) i Javier (2) de Castell de Cabres, els empleats del bar de Vallibona, el senyor que em va indicar la carretera per arribar a La Pobla de Benifassà, la Manolita, la senyora de l'alberg La Font Lluny, Peter, personal del restaurant Colònia Europa de Fredes, personal de l'Hostal Pous de la neu, Toni, Clara, Gerard, Joaquin i família (Benicassim), Frederic, Josep, Fede, David, Laura i Mercè i... als que em pugui haver oblidat.