ETAPA 1 - BESEIT - CASTELL DE CABRES

Dimarts, 22 d’agost de 2017

Després d’esmorzar i acomiadar-me d’en Paco (hem quedat que ja m’agafarà pel camí) i de l’Alberto, emprenc el camí a les 8:45. La sortida de Beseit es dirigeix cap a l’embassament de Pena per una pista en bon estat i en lleugera pujada.

Embassament de Pena

S’arriba a l’embassament, que té unes aigües clares, i es voreja pràcticament en la seva totalitat. Passat un petit túnel s’abandona aquest indret i comença una pujada amb molta pedra. La pista continua fins arribar a unes granges (Km. 16) i s’ha de fer un gir brusc a la dreta. Una baixada de pedra ens acostat al riu Tastavins, on la senda el va resseguint i l’espectacular paisatge s’acompanya del vol dels voltors. La pista ampla continua fins a l’ermita Virgen de la Fuente.

Ermita Virgen de la Fuente

En aquest lloc fem una parada, l’espai s’ho mereix. Des d’aquí una dura pujada d’asfalt ens porta al poble. En arribar a la carretera que travessa el poble girem cap a la dreta on està la plaça i està situada l’església.

El poble s’acaba i no hem vist cap bar. Preguntem i ens diuen que l’únic bar està en sentit contrari. Com que hem passat davant d’una botiga d’ultramarins, decidim recular i comprar per fer uns entrepans. Baixem una mica i entrem. Jo vaig a comprar pa al forn. En Paco compra la resta en la botiga. Ens fem uns entrepans i uns altres per emportar. Després del descans, reprenem la sortida del poble en forta pujada, en una senda que després es converteix en una pista ampla, amb molta pedra.

Roques d'en Masmut

Després d’uns tres quilòmetres de pujada estem a l’altura del paratge “Roques de Masmut”, un espai impressionant.

Després d’un petit descans per beure aigua, s’agafa una baixada realment difícil, per la pedra solta, el pendent, el barranc que hi ha a l’esquerra, la pedra descarnada... M’ho prenc amb calma. S’ha de baixar a la vall i és qüestió de temps. En Paco va endavant i no el veig. Finalment, la baixada s’acaba i en Paco m’està esperant. Malauradament, m’informa de que ha tingut un ensurt que li ha afectat a un dit. Esperem que no sigui res.

Sortim de la vall per una senda que enllaça a una pista, però ara per l’altra banda. El riu està totalment sec. Fa molta calor. Les ganes de banyar-me s’apoderen de mi. Vaig remuntant la vall i no paro de mirar el riu per veure si hi ha un petit toll. La pista és un puja i baixa constant, amb més pujada que baixada perquè anem remuntant el curs del riu. És ampla i plena de pedres. No paro de beure aigua. Veiem un petit toll i jo tinc la intenció de banyar-me però en Paco em diu que probablement més amunt podrem trobar algun de més bó.

Agafem una pista que indica “Coratxar” en un rètol. Creuem el riu i veig un petit toll de 30 cm de profunditat. No puc més i em banyo. Després de l’aturada reconfortant, una pujada molt forta, amb moltes corbes, amb formigó ratllat, amb pendents del 20 % o més, molta estona entre pins i amb el terra ple de pinyes. Això no s’acaba mai...

Coratxar

Arribo a Coratxar. En la font que hi ha en la plaça del poble submergeixo el cap una llarga estona i omplo tots els bidons d’aigua. El poble té un aspecte impecable però sembla que hagi caigut una bomba de mortífer gas: no hi ha restes de presència humana.

Descanso en un banc a l’ombra i malgrat que hi ha un restaurant (tancat), un bar (obriran el 22 de setembre), farmàcia... no hi ha presència humana. Durant el descans veig un senyor que s’acosta a la plaça fent un passeig, proveït del seu barret per resguardar-se del sol. Ens acostem mútuament i ens saludem. M’informa de la seva procedència, de la seva edat i de que el rètol de l’obertura del bar ja porta molts anys i no han obert. Finalment, ens acomiadem amb una encaixada de mans.

Agafo la carretera de baixada i a un quilòmetre, passat un pont, m’espera en Paco per agafar el camí. El camí és de pedres, passem per una abeurador i el camí desapareix.

Anant cap a Castell de Cabres camp a través

Anem entre herba, prat, tanques de filferro. Aconseguim travessar un vall i després d’anar camp a través una dura baixada entre pedres, fent esses i observats per les vaques s’arriba a una pista forestal. Sembla que s’ha acabat l’infern del dia!

Agafem una pista forestal amb molta pedra però ciclable i de desnivell assequible. Al final, cal saltar una tanca per anar a la carretera. Tres quilòmetres per arribar al pont de la Tinença de Benifassà. Un  quilòmetre i mig de pujada i arribem a Castell de Cabres. Anem a l’hostal l’Espiga. Parlo amb un senyor que ens acompanya a guardar les bicis a la casa rural. Ens dóna dues claus (El duro – La peseta). Ens dutxem i li tornem una clau. L’apartament és prou ampli i ens quedem en un dels dos. Anem a fer una cervesa al bari coneixem a un senyor que havia estat futbolista. Departim els quatre. La conversa és amena i variada. Riem. Fem una segona ronda. Parlem de la cobertura i del Wifi. En aquest poble cal ser d’una determinada companyia, de la qual nosaltres no ho som. Ens acompanyen al tobogan infantil que és on podem trobar cobertura de la nostra companyia. Provem i ho aconseguim. En aquest moment, coneixem a Javier (un altre habitant del poble). Ens parla de la seva vida laboral, familiar i personal i els motius que li han portat venir a viure a aquest poble. Ens parla dels seus sentiments, pensaments, idees i miracles.

Església de Castell de Cabres

Ens acomiadem. Anem al bar. Coneixem al germà menor. Una persona sorprenent. Ens fa un sopar espectacular: pasta amb paté de bolets, tomàquet, xai amb guarnició i préssec de Calanda. Per acabar, una infusió d’herbes recollides per ell (saüc, farigola, espígol i altres). Ens ensenya l’església, ens la comenta i ens acomiadem per esmorzar a l’endemà a 2/4 de 8.

ETAPA 2 - CASTELL DE CABRES - LA POBLA DE BENIFASSÀ

Dimecres, 23 d’agost de 2017

A 2/4 de 8 esmorzem (suc, formatge, pa i cafè). A ¼ de 9 ens posem en marxa. Baixada d’asfalt d’un parell de quilòmetres i a la dreta s’agafa la pista de la Tinença de Benifassà.

Paco, l'hostaler i...

Baixada a Vallibona

Pista ampla, amb molta pedra solta. Alguna pujada la fa més dura encara que sé que fins a Vallibona hi haurà molta baixada.

La baixada és perillosa i s’ha d’anar amb molt de compte amb les pedres. M’aturo en un parell de corrals per fer fotos i en unes falçs. Un camí de formigó ratllat amb molta pendent ens porta a Vallibona. Allà m’espera en Paco, del qual m’acomiado perquè ell té una etapa llarga (ha d’arribar a Fredes).

Avituallament

Esmorzo en el bar de la plaça i en acabar continuo. Sortir del poble em costa una mica. Agafo una carretera cap a Rossell..., em trobo un senyor i li pregunto. Em diu que ell sàpiga per allà no hi ha cap pista. Torno al poble. Passo per diferents carrers. Una senyora se m’acosta i em pregunta si em pot ajudar. Li pregunto i em diu que vagi cap a la plaça i a la dreta. Li faig cas i torno a passar per la carretera anterior. Estic seguint les indicacions del route book. Al cap de dos quilòmetres de baixada, trencall a l’esquerra. Comença la pujada i la pedra. Passo per dos tanques de filferro i al final el GPS es queda en blanc. Truco a l’Alberto i em diu que he d’anar a Mas Grau. Reculo el camí a Vallibona (uns tres quilòmetres ) i entro en el bar. Parlo amb l’amo i m’ho explica tot i em cedeix amablement un mapa, resseguit amb fluorescent. Pujo a Mas Grau per on havia baixat abans d’esmorzar.

Una de les moltes masies...

Després d’un parell de quilòmetres de dures rampes, arribo a la masia. Li pregunto al granger, que està a l’ombra prenent la fresca sota una alzina, i em confirma que allò és el GR per anar a Mas de Marquet. La pujada és constant i amb molta pedra solta. Busco l’ombra i bec molta aigua. Faig molts descansos. Passo per Mas de Prades i Mas Roig. Els voltors em sobrevolen a baixa alçada. El GPS es torna boig. Li faig reset dues vegades però no en troba la senda correcta. Decideixo no recular. A algun lloc sortiré. Arribo a una masia amb vaques. Trobo l’amo a la porta i li pregunto. Molt amablement m’indica que m’he confós i que hauria de recular. Li pregunto si hi ha alguna altra alternativa i em diu que sí: agafar la carretera que hi ha a dos-cents metres. Agafo la carretera i al cap de cinc quilòmetres estic en la cruïlla de El Boixar.

La carretera em permet arribar a La Pobla

Giro a la dreta i després de deu quilòmetres de baixada estic en Ballestar. Dos quilòmetres i mig més arribo a la Pobla de Benifassà, després d’una etapa de 49 km.

En el poble, primer pregunto a l’Hostal. Em diuen que no tenen conveni amb l’organització. Després vaig al bar de l’entrada (per on havia passat abans) i mentre prenc una coca cola els pregunto. Em responen que ha de ser l’alberg o la Manolita. Uns vilatans m’acompanyen a la Manolita. Ella em diu que no i molt amablement, truca a l’Alberto. Aquest li diu que he d’anar a l’alberg La Font lluny. Truco a l’alberg i la senyora em respon que no han arribat les maletes. Li respon que vaig cap a allà, que estic cansat i vull dutxar-me. Al cap d’uns deu minuts, arriba ella amb un noi amb el meu equipatge. Després de la dutxa i el merescut descans surto al poble per visitar l’església de Sant Miquel que està dalt de tot, els carrerons (alguns pintats de colors vistosos), saludar a la Manolita de part dels meus cosins i, finalment, vaig a visitar el Jardí de Peter.

El Jardí de Peter. Alguna inspiració surrealista?

Després de caminar per la carretera que va cap a Ballestar, al cap d’un quilòmetre, girant a l’esquerra s’arriba a aquest curiós indret.

És un jardí en permanent construcció per un senyor alemany que fa 25 anys que va fent aquest projecte integrat en la natura. Aprofita els espais naturals amb molts materials reciclats i alguns que en compra per fer una jardí que dóna resposta a la seva imaginació on no falten fonts, museu, casa, lavabos, escales, gegants...

Vaig poder parlar amb ell i felicitar-lo per la seva obra, donant-li ànims perquè continués.

L'autor de l'obra i el del reportatge

Després de la visita, torno al poble i faig parada en el bar. Prenc un refresc i pregunto si hi ha possibilitat de comprar fruita en alguna botiga. La resposta és negativa però aprofito per comprar aigua.

Torno a l’alberg i cap a les 9, sopo. Una sopa calenta amb xai al forn i una fruita permeten recuperar energies per al dia següent.

ETAPA 3 - LA POBLA DE BENIFASSÀ - FREDES

Dijous, 24 d’agost de 2017

Després d’esmorzar en l’alberg (magdalenes, cafè, suc i mig entrepà) a les 9:15 començo el recorregut.

El GPS està boig i no acaba d’agafar el camí dels estrets de Ballestar. Ho provo dos cops a la sortida del poble. No hi ha manera!

La Pobla de Benifassà

Decideixo desfer el recorregut que ahir em va portar a la Pobla de Benifassà. Després de dos quilòmetres i mig estic en Ballestar, que queda a la dreta dalt d’un turó. Segueixo i en un enllaç d’un gir de 180º, agafo la carretera CV105. La conec d’ahir en sentit contrari.

Vaig fent aturades periòdiques per beure aigua i descansar una mica. La vista és espectacular. En la vall es veuen perfectament els pobles de Ballestar i La Pobla de Benifassà. Afortunadament, no hi ha cotxes. Només em trobo una furgoneta amb bicicletes i una furgoneta carbassa que em  fa indicacions com en sentit contrari. El camí va fent esses i grans bucles, sempre guanyant altitud amb alguna petita aturada per descansar . Les aturades m’animen i el cervell va pensant que la disminució de  quilòmetres és evident.

Al davant, en un turó es veuen unes antenes, que sospito deuen ser el punt més alt. Tres o quatre bucles més i veig un rètol que indica la població de Fredes i l Tossal els tres reis. Al fons, es veu la localitat d’El Boixar.

El Boixar des de la carretera que va a Fredes

A la dreta, agafo una carretera cap a Fredes, que està a cinc quilòmetres. Primer una mica de baixada i després una mica de pla. A partir d’aquí, continua la pujada, en la qual m’avancen alguns cotxes. Quan sembla que ja estàs a dalt, torna una nova pujada. Sort que sé el que falta gràcies al comptaquilòmetres. A la dreta, es veu un barranc i una carretera asfaltada, que és la que hauria d’haver agafat des del Monestir de Santa Mònica. Culmino i a uns cinc-cents metres de baixada, a la dreta, trobo la Colònia Europa (punt d’arribada de l’etapa), després de 17 quilòmetres.

Entro en el bar, em posen el segell, m’informen que l’habitació encara no està però que les maletes ja han arribat.

Fredes

Com que tinc temps, baixo a Fredes (un quilòmetre i mig), veig el poble, que és molt petit, i entro en el bar La Taberna. Em prenc una coca cola i demano un mapa de la zona (que anuncien) però em contesten que s’han acabat.

Intento inspeccionar la zona per demà. Després de preguntar a un veí, que es pensa que vaig en cotxe, agafo una pista que hi ha a l’esquerra del poble i que amb pedra i pujada es va allunyant del poble. Hi ha trossos que faig en bici i altres caminant (cal estalviar energies per després). Després d’uns tres quilòmetres de pujada, a la dreta, hi ha una pista paral·lela que després de dos quilòmetres em porta a la vista del Tossal dels Tres Reis.

El Tossal dels Treis Reis

La darrera pujada, que és un pedregar, la faig caminant i quan arribo a dalt em trobo amb quatre ciclistes de Vallderoures. Ens fem unes fotos i els marxen al seu poble. En aquest punt hi ha una indicació que serveix per indicar la confluència de tres províncies, tres comunitats autònomes i, antigament, tres regnes.

El regne de València i la província de Castelló estan representats per Fredes, el regne d’Aragó i la província de Terol per Vallderoures i el regne de Catalunya i la província de Tarragona per La Sènia.

Aprecio el paisatge, em menjo un tros d’entrepà del matí i torno cap a Fredes. Un parell de quilòmetres abans d’arribar al poble em trobo un 4 x 4 arrambat a la dreta. Els pregunto si els puc ajudar. M’expliquen que han punxat una roda però que no la poden canviar i que han trucat a una grua. Es tracta d’una família que estan passant els darrers dies de vacances en Beseit. Els acompanyo una estona i em donen el seu telèfon per fer el seguiment de la grua.

Arribo a la Colònia Europa. Guardo la bicicleta, em donen les claus de l’habitació, em dutxo i descanso. En aquesta zona no hi ha cobertura ni wifi. Pregunto al noi del bar i em diu que avui s’ha espatllat i que per trucar l’únic lloc on hi ha cobertura és dalt del turó que hi ha a mig quilòmetre. Pujo al turó amb un sol de justícia i truco a Joaquin (el pare de la família de Benicassim). Em diu que encara no ha arribat la grua. Em dóna les gràcies i m’ofereixo per fer-los arribar alguns entrepans. Em respon que no cal i que moltes gràcies. Aprofito el lloc on em trobo per trucar a l’Esther, ja que probablement sigui la darrera oportunitat de parlar amb ella en el que queda de dia.

A la tarda, prenc una coca cola i veig el final de l’etapa de la Vuelta ciclista a España que acaba en Sagunt. Aprofito per estudiar l’etapa de demà. Estudio els dos possibles plans (A i B). El B una mica més curt. Faig els esquemes pertinents en un paper, anotant clarament les distàncies, les desviacions, els noms dels indrets per on he de passar...

Vaig a sopar al restaurant. De primer pasta, de segon xai al forn i, finalment, un tros de meló.

Quedo amb la senyora del bar sobre l’hora que marxaré (perquè em prepari l’esmorzar i els dos entrepans que em portaré amb dues peces de fruita).

Me’n vaig a dormir pensant en l’etapa que m’espera a l’endemà. Bona nit.

ETAPA 4 - FREDES - CARO

Divendres, 25 d’agost de 2017

A les 6:50 estic dempeus. Esmorzo fort tot el que la senyora m’havia deixat preparat la nit anterior. Fuet, formatges, suc, sobaos, cafè (està fred, el termo no deu funcionar bé) i a les 7:50 estic a punt.

El GPS no hi ha manera que agafi la ruta, M’espero més de deu minuts, durant els quals puc acomiadar-me de la senyora del bar i a les 8:00 surto. Sort que el dia anterior vaig fer una petita inspecció. Arribo a Fredes, agafo la pista de l’esquerra, que es va enfilant contínuament. La motivació, el descans i la temperatura fan que faci tota la pujada a sobre de la bicicleta. A 2/4 de 9 faig una aturada en una forta pujada, bec aigua i observo que el GPS no reacciona. A més el Tom Tom de mà s’està quedant sense bateria.

Passat el Tossal dels Tres Reis, a la dreta

Faig una aturada més llarga per connectar el Tom Tom a la bateria de càrrega i mentre tant el GPS fa la seva. Després d’un quart d’hora, el GPS continua igual i el rellotge no s’ha carregat res. No puc estar-me més temps, el matí i les primeres hores són molt preuades. Tiro endavant i després d’un revolt diviso el Tossal dels Tres Reis.

No cal pujar. Ho vaig fer ahir. De fet, està fora de la ruta. La baixada és dificultosa, pronunciada i amb moltes, moltíssimes pedres. Al cap d’uns minuts veig tres ciclistes en sentit contrari. Van pujant pel camí. Es tracta d’un senyor amb dos nois. Van amb motxilles.

Ermita de Sant Miquel

Han fet nit en l’ermita de Sant Miquel i han d’anar a les Cases d’Alcanar. Els animo perquè ja els queda poca pujada. Jo continuo baixant i, finalment, veig uns corrals derruïts a la meva dreta, M’enfilo cap a ells. Arribo, descanso i observo el paisatge amb un fort vent que està bufant. Deu ser l’antiga ermita. Pràcticament tot està en runes. El GPS continua sense dir res. Estic en un atzucac. Aquí s’acaba el camí. Recordo de les indicacions que avui pràcticament tot és pista. Continuo per la pista que havia abandonat, que continua baixant i baixant. Sembla que això no té fi. A l’esquerra hi ha una falç de pedra calcària, pins i alzines. De cop, la baixada es fa encara més pronunciada i davant veig que la pista segueix en llarga pujada. Vaig amb molt de compte perquè el pendent és molt fort i el risc alt. Les pedres van saltant a banda i banda i això encara ho fa més perillós. Arribo al final del barranc i ara la pista és de forta pujada per la vessant contrària.

Els trossos més costeruts vaig caminant, els que veig més factibles, a sobre de la bicicleta. Vaig veien que el barranc queda a baix i a l’altre costat es veuen les restes de corrals. Fent una immensitat d’esses, acabo superant l’alçada dels corrals. Quan estic a dalt, veig a la llunyania les antenes del Mont Caro, el meu objectiu d’avui. Torno a provar el GPS i en un moment miraculós, sembla que funcioni. També vaig pendent del comptaquilòmetres ja que en el quilòmetre vint-i-quatre hi ha l’opció del pla B, el qual porto perfectament detallat en la bossa de davant. La pujada es fa més suau i això fa que les estones en bici siguin més freqüents. Veig algun senyal que indica el Mont Caro a més de 30 quilòmetres. No passa res. Tinc tot el dia i la tarda per endavant. Aprofito una aturada més llarga per menjar un dels dos entrepans de truita i un préssec. Bec molta aigua. M’he acabat el bidó que porto darrera del mallot. La pista és ampla i aparentment fàcil de seguir. La seguiré digui el que digui el GPS.

Pujada agradable entre pins

Pistes entre pins, en la part de dalt alguns prats amb vaques i on el bosc està més tapat hi ha moltes falgueres. Aquest massís és una caixa de sorpreses!

Passo el km. 24 i no veig la cadena (pla B). Al cap d’un quilòmetre, veig un camí a l’esquerra amb una cadena que el tanca. Probablement sigui aquest però com que la pista sé que em portarà, no dubto en seguir-la. Segueixo la pista. Pujades, baixades, aturades per beure aigua i menjar-me una poma. De tant en tant, entre roques veig les vistes del Mont Caro amb les seves antenes. Vaig bé. Moltes pujades les faig en la bicicleta, per força o il·lusió, no ho sé. De vegades, en alguna aturada faig fotos, que quedi alguna imatge gràfica de record. Em trobo amb una parella que van en moto. Em saluden. Sento que cada vegada estic més a prop de terreny habitat. Arribo a una cruïlla de camins, que indiquen el Caro, l’àrea recreativa de la Cova de les avellanes. El Caro està a 9,5 km. Estic en el compte enrere!

El Caro s'acosta...

Entro en alguna pista asfaltada i amb algunes cases construïdes. Sento la veu d’alguns nens. En alguna pujada veig persones caminant. Ja sé que no em perdré. Arribo a una pista asfaltada i a l’esquerra veig un restaurant. Pregunto a dos senyors que estan en la terrassa. Em diuen que continuï la pista i baixant, a l’esquerra. Vaig a poc a poc. A l’esquerra veig el refugi del Mont Caro, faig la dura pujada i aparco, Em diuen que no és allà. M’indiquen el camí.

Agafo la bicicleta i torno a la pista. Baixant una mica més a l’esquerra veig el pàrquing de l’allotjament restaurant Pous de la neu. Em donen les claus de l’apartament. Són les 13:30.

Aprofito per menjar, informar a la família i amics que he arribat i després un gelat ben merescut. Els 47 km ben bé s’ho mereixen.

A la tarda ve en Toni, en Gerard i la Clara. Prenem unes cerveses a la terrassa i després fem una petita excursió a la Font que no acabem trobant.

ETAPA 5 - CARO - BESEIT

Dissabte, 26 d’agost de 2017

Em llevo d’hora amb l’intenció de poder aprofitar les primeres hores i arribar el més aviat possible. M’espera un dia llarg perquè també he de conduir fins a casa.

A ¼ de 9 surto al pàrquing per començar el recorregut. El GPS no agafa la ruta que ha de carregar (única que té incorporada). Hi ha un grup de ciclistes que estan preparant les bicicletes i els pregunto quina és la direcció què he d’agafar per anar a la font del Mascar. M’ho indiquen. Dos d’ells em diuen que van en aquella direcció. Els segueixo però aviat em deixen. El seu ritme és superior al meu. He d’anar cap a Mas Xocolato i després Miranda de Terranyes. Tot està en la zona de la Mola de Catí.

El GPS m’assenyala un camí marcat de color blau que vaig seguint. Pista ampla. Pujades que es poden fer. En cap moment afronto una llarga pujada d’uns tres quilòmetres que m’ha de conduir a Mas Xocolato (segons indicacions que havia pres el dia anterior de la marxa en veu d’Onofre. En el km. 22,7 hauria d’arribar a Miranda de Terranyes on hauria de veure vaques i boscos.

Cap a on he d'anar?

Res s’hi sembla al que tinc escrit. Arribo a una cruïlla en forma d’Y. A l’esquerra em marca un senyal cap a La Fou (2,7 Km), a la dreta Beseit (21 Km) i Fredes (12,7 Km) i el camí d’on vinc El Mascar (16,9 Km), Cim del Caro (22,4 Km). No hi ha cap senyalització cap a Arnes, La Franqueta... Reculo i veig un caminet que està barrat amb una cadena. És la darrera opció que em queda per explorar. L’agafo i al cap d’una centena de metres veig una casa de color blanc que sembla una estació elèctrica. El camí s’acaba aquí. A la dreta s’obre un barranc. Vull anar a Arnes. Em penso que és la darrera possibilitat i el prenc. La rebuda són uns esglaons estil via ferrada.

Inici dels Estels del Sud

Els baixo amb molt de compte, primer la bicicleta, darrera vaig jo i graó a graó. Malauradament, no tinc tota la sort que voldria i se’m trenca el ferro que sosté la bossa de davant del manillar. Segueixo el barranc ple de pedres i passo sota unes branques d’uns arbres on està ple de mosquits. Tanco la boca per no empassar-me cap. Després d’uns dos-cents metres de pedra rere pedra, arribo a una petita senda. Sembla que la cosa millora. La senda és molt estreta, amb troncs caiguts que he de passar com puc, vaig caminant molt a poc a poc. Al cap d’una estona em trobo amb un noi que està observant ocells i li pregunto cap a on va aquest camí. La resposta és Beseit. En algunes roques hi ha unes marques blaves. Estic en la senda “Estels del Sud”. Baixo cap al fons d’un barranc amb molt de perill i sento que arriba un grup d’excursionistes. Els pregunto cap a on va el camí d’on venen: Beseit. Segueixo el camí cap a la dreta i després de passar per un toll d’aigua, desemboca en una pista forestal. Aquesta darrera hora i mitja ha estat molt dura física i anímicament. La pista forestal és ampla.

El camí no és fàcil

El ferro trencat de la bossa fa que aquesta fregui la roda. Agafo unes branques i amb unes brides intento continuar en millor estat. Trec part del contingut de la bossa i el fico en les butxaques del mallot. Em menjo la fruita i l’entrepà. Ara sembla que no frega. Continuo i al cap d’una estona sento el soroll d’una moto que ve per la pista però en sentit contrari al meu. Quan està a prop meu aixeco la mà perquè s’aturi. Li pregunto cap a on va la pista. La resposta és el Mont Caro i que estic a més de 20 quilòmetres. Calculo l’hora que puc arribar i entre anar a estones en bicicleta i altres caminant penso que cap a les cinc puc haver arribat. Torno a la casella de sortida. Faig una llarga pujada a peu, bevent aigua a estones i quan estic a punt d’arribar sento el soroll del motor d’un cotxe. Quan està a punt d’arribar a la meva alçada, aixeco la mà perquè s’aturi. És tracta d’un noi (Frederic) que va a fer de control en la cursa del quilòmetre vertical que es farà aquesta tarda. Em confirma que vaig direcció al Caro i que em queden uns 18 quilòmetres. Estic molt cansat en tots els aspectes. Li ofereixo 50,00 € perquè em porti a l’Hostal Pous de la neu. La resposta és ràpida i contundent. Em portarà sense cap cost. Així m’ho fa saber perquè és un noi de muntanya.

El 4 x 4 és petit. Trec la roda de davant de la bicicleta i em fico amb la bicicleta amb el casc posat en la part de darrera del cotxe. Sento una sensació d’alleugeriment. Anem parlant durant el camí, amb alguns cops de cap en el sostre del cotxe. Al cap d’uns vint minuts arribem al lloc de destinació.

En Frederic m’ajuda a descarregar la  bicicleta, em facilita el seu número de mòbil  i s’acomiada demanant-me que el truqui quan hagi arribat a Arnes o Beseit.

Em quedo en el pàrquing de l’hostal, amb la bicicleta desmuntada, veient com està dinant la gent entre somriures. Truco a en Fede per dir-li on estic, el que ha passat i si em pot venir a buscar. El contestador del mòbil em respon diversos cops que està fora de servei. Em poso en contacte amb l’Alberto i Rubén (Fàbrica de la solfa – Beseit) per informar-los del que m’ha passat, on estic i que arribaré quan pugui. Em contesten que cap problema, que m’esperaran. Passada una mitja rebo una trucada d’en Fede. Li explico la situació i em diu que m’esperi que vindrà amb el seu fillol David des d’Arnes al Caro i després me’n tornaré amb ell. Li dic que no. No vull més bicicleta avui. La segona proposta és que vagi a Tortosa i que em recollirà a Tortosa. Quedem a les set de la tarda en l’Hotel Corona de Tortosa. Són 2/4 de quatre. Tinc 23 quilòmetres fins a Tortosa. És baixada i asfalt. Podré arribar. Sembla que la cosa comença a anar bé. Munto la roda de la bicicleta i em disposa a fer el darrer trajecte. El cim del Caro està envoltat de boira. Aviat comença la baixada. Els revolts són pronunciats. Vaig amb compte. Pugen alguns cotxes que van a veure la prova del quilòmetre vertical. Quan porto sis quilòmetres veig que la roda de davant està punxada. Surto de la carretera en un revolt i em disposo a arreglar-la. Després de desmuntar la roda i canviar la càmera intento inflar-la i veig que no agafa aire. Probablement sigui problema de la marxa... o de la càmera. Estic molt cansat i malgrat portar-ne una altra ni ho intento. Recullo totes les eines i continuo la baixada caminant. Les cales de les sabates llisquen amb l’asfalt. S’ha d’anar a poc a poc. Em falten setze quilòmetres. Caminant encara puc arribar a l’hora que hem quedat. Passen pocs cotxes i quasi tots en sentit Caro. Quan porto sis quilòmetres caminant veig una furgoneta blanca que ve de baixada. Aixeco la mà i s’atura. Li demano que em pot baixar a Tortosa. Cap problema. Carreguem la bicicleta al darrera i sembla que ara tot està arreglat. Em presento al senyor de la furgoneta que es diu Josep. Anem parlant durant el camí. Ell també fa bicicleta de muntanya, de fet la porta al darrera també. En poc més de deu minuts estic en la porta de l’Hotel Corona de Tortosa. Descarreguem la bicicleta i m’acomiado d’en Josep. En la rotonda hi ha una benzinera. M’hi acosto i pregunto on hi ha una botiga que arreglin bicicletes. Just al davant: Cicles Mallen. Em compro una llauna de Pepsi en la màquina de la benzinera i m’acosta a la porta del taller que obre a les cinc. Falta un quart d’hora. M’espero que obrin. Quan arriba el senyor del taller li explico i en un quart d’hora tinc arreglada la roda. Li ha posat una càmera més bona i amb un líquid anti punxades.

Me’n vaig davant de l’Hotel Corona on espero que arribi l’hora esperada. Quan estàs esperant i estàs tan cansat sembla que el temps no passi. A 2/4 de 8 arriba en Fede i en David amb la bicicleta. Berenem en una botiga de menjar ràpid que hi ha davant de l’Hotel. Al cap d’una estona arriba la Laura. Anem al carrer on està aparcat el cotxe d’en David. Carreguem la meva bicicleta, m’acomiado d’en David i ens dirigim a Arnes. En Fede té un sopar a les 9:00. Arribem a Arnes a ¾ de 9. La Mercè em porta a Beseit. Quan arribem plovisqueja una mica.

Carrego la bicicleta, recullo l’equipatge, m’acomiado de l’Alberto i emprenc el camí de tornada. A l’entrada de Valderoures aturo el cotxe i aprofito per canviar-me de roba. Definitivament m’he deslligat del darrer vestigi de la bicicleta. Continuo el camí de tornada. A l’alçada d’Horta de Sant Joan m’aturo en la benzinera. Omplo el dipòsit de benzina, compro dos donuts, em poso les sandàlies i poso el cotxe en marxa. A 2/4 d’una arribo a casa. Els Ports han estat superats amb una darrera jornada que no oblidaré.

Vull agrair des d'aquí el suport, ànims i ajut de totes les persones que m'he trobat en aquesta aventura: Alberto, rubén, Onofre, Paco (campió), el senyor que va departir amb mi en Coratxar, els germans del restaurant L'Espiga de Castell de Cabres, Javier (1) i Javier (2) de Castell de Cabres, els empleats del bar de Vallibona, el senyor que em va indicar la carretera per arribar a La Pobla de Benifassà, la Manolita, la senyora de l'alberg La Font Lluny, Peter, personal del restaurant Colònia Europa de Fredes, personal de l'Hostal Pous de la neu, Toni, Clara, Gerard, Joaquin i família (Benicassim), Frederic, Josep, Fede, David, Laura i Mercè i... als que em pugui haver oblidat.